A finals del segle XIX, a la cruïlla del passeig de Lluís Companys amb el carrer del Comerç, hi havia instal·lada la Societat Columbòfila de Catalunya. Aquesta va ser la primera societat d’Espanya dedicada a l’afició dels coloms missatgers. Josep Maria Corona, president del Reial Club Columbòfil de Catalunya explica tota la història en aquest ‘Va passar aquí‘.
Barcelona, pionera de la columbofília
L’associació es va crear el 16 de febrer del 1890, amb la finalitat de poder dur a terme de forma ordenada i legal les competicions de coloms missatgers. L‘any 1891, Barcelona va ser la primera ciutat d’Espanya a organitzar una exposició nacional de coloms missatgers.
Com que a la resta d’Espanya no hi havia cap més associació d’aquesta mena, tothom que volia estar legalitzat es feia soci de l’associació catalana. A poc a poc, i per comoditat dels aficionats, es van anar creant noves societats arreu de la península. El 1894, quatre anys després de la fundació de l’associació catalana, el català Pere Vives i Vich va fundar la Reial Federació Columbòfila Espanyola. Actualment, hi ha unes 200 associacions columbòfiles a tot l’estat.
Coloms periodistes
La primera idea de l’associació era fer curses de coloms, però l’ús principal dels coloms era la transmissió de notícies. A Barcelona, entre els anys 1880 i 1890, hi havia una agència periodística anomenada Agència Fabra, que es dedicava a distribuir notícies amb coloms. En una ocasió, aquesta agència va informar de l’arribada del rei Alfons XII a la ciutat per mar mitjançant coloms missatgers.
A disposició de l’exèrcit
Durant molts anys, tots els coloms missatgers estaven sotmesos al control i disponibilitat de transmissions de l’exèrcit. Els propietaris havien de presentar anualment una relació dels seus coloms al Ministeri de Defensa i en qualsevol moment podien ser decomissats per necessitats militars. Avui, els coloms missatgers han quedat reduïts a l’àmbit de l’esbarjo i a les competicions esportives.
Els coloms no van, tornen
Josep Maria Corona aclareix que els coloms missatgers no van enlloc. Ans al contrari, tornen. És a dir, des d’allà on són alliberats, tornen a casa seva. Primer fan unes voltes de reconeixement i quan troben el camí, l’enfilen. Encara que no és del tot clar, sembla que es guien pel magnetisme de la terra.
De fet, quan estan un temps engabiats fora de casa, no els calen les voltes de reconeixement per dirigir-se al seu destí: s’han orientat a la gàbia. Això podria confirmar que el reconeixement, en realitat, és una mena de recerca del magnetisme terrestre i no pas un reconeixement visual o de la posició del sol.
