‘La primavera’, de Sandro Botticelli, és una pintura realitzada el 1480 que actualment es conserva a la Galeria dels Uffizi, a Florència. Tot i titular-se així, en realitat no representa cap estació de l’any. És el nom amb què ens ha arribat i, com passa moltes vegades, el títol del quadre no té res a veure amb allò que representa i, fins i tot, pot ser contradictori.
El col·laborador del ‘Plaça Tísner‘, Miquel del Pozo, explica que no sabem quin era el nom original del quadre, però “segur que no era ‘La primavera’“. I afegeix: “Si hagués de donar-li un nom en relació amb allò que estem veiem, li hauríem de dir ‘El regne de Venus'”.
Per l’especialista en història de l’art, gairebé totes les obres tenen un rerefons literari, que fa referència a un text religiós cristià i a la mitologia antiga. Aquestes històries, i textos, eren àmpliament conegudes pels artistes, els comitents i també pel públic de l’època.
Ells identificaven els personatges pels seus atributs o accions i entenien el que estava passant a la pintura perquè abans havien llegit el llibre. Segons Del Pozo, “això ara ho hem perdut, perquè la majoria de nosaltres no tenim un coneixement profund de la ‘Bíblia’ o les ‘Metamorfosis’, d’Ovidi, per exemple, i són dos llibres imprescindibles per comprendre la historia de l’art”.
La violació
El llibre ‘Els fastos’, d’Ovidi, ens ajuda a entendre el quadre, ja que explica que l’home amb ales que té la pell de color blau és Zèfir, el deu del vent de l’oest. Te ales i és molt ràpid, és el vent. La noia que té al davant, que gira el cap cap a ell és Cloris, una nimfa del bosc. I la dona que veiem davant de Cloris, amb un vestit ple de flors és Flora, la deessa de les flors.
Aquí, en aquestes tres figures, en un dels detalls més bells de la historia de l’art, Botticelli ens està explicant un acte terrible: una violació: Zèfir s’abalança sobre Cloris, vol abraçar-la. Zèfir bufa per la boca cap a ella, és el vent. Cloris es gira cap a ell, espantada. Intenta fugir però no pot. De la violació, a Cloris li broten flors de la boca, perquè es transforma en Flora.
Jo, a qui ara anomenen Flora, era Cloris […] Jo era Cloris, una nimfa del camp feliç […] Era primavera, i passejava; Zéfir em veié; me n’allunyava, em persegueix; fujo, però ell fou més fort […] Tanmateix, Zèfir reparà la seva violència donant-me el nom d’esposa […] i em digué: ‘Deessa, regna sobre les flors!’”
Com s’expliquen les obres als museus ?
La majoria de museus que tenen obres com aquesta, no expliquen als visitants les obres mitològiques i també bíbliques que representen raptes, coaccions, violacions o que senzillament mostren la dona com un objecte. N’hi ha que ho expliquen clarament amb paraules actuals, que tothom pot entendre (violació) i d’altres ho diuen amb paraules ambigües (“la deshonra”). O directament, no ho diuen, com passa als Uffizi. Al web del museu, sobre aquestes tres figures podem llegir:
Zèfir abraça i fecunda la nimfa Cloris, representada després en la semblança de Flora. I en un vídeo diuen: ‘Zèfir està enamorat de Cloris i de la seva unió ella es transformarà en una divinitat’”
Per Del Pozo aquestes pintures estan plenes de detalls que permeten fer moltes lectures, a diferents nivells. Per exemple, les Tres Gràcies representen l’amor platònic, però també poden representar una altre cosa: la pau entre els Mèdici i el papat. Si ens fixem, les dues Gràcies dels costats porten uns penjolls al coll —la que està d’esquena no li podem veure. En aquests penjolls s’han vist símbols que clarament identifiquen un amb els Mèdici i l’altre amb el papat. Els dos missatges (el polític i l’educació sentimental) poden conviure a la mateixa obra.
