El panot, un paviment icònic
El panot de la flor que avui cobreix gran part dels carrers de Barcelona s’ha convertit en una icona de la ciutat. Tan és així, que molts turistes s’emporten com a record de la seva visita objectes amb aquesta imatge. Però l’origen d’aquest panot no és del tot clar.
L’autoria del famós panot és incerta, però al vestíbul de la Casa Amatller, al passeig de Gràcia número 41, hi ha un paviment que en podria haver estat la inspiració. L’arquitecte de l’edific és Puig i Cadafalch, i per aquest motiu, se li ha atribuït sovint la paternitat dels panots.
Aquest icònic panot va servir per pavimentar l’Eixample que, amb els edificis, les vorades i l’arbrat enllestits, havia deixat el paviment, la xarxa de clavegueram i la il·luminació per més endavant. Per a aquest motiu, quan plovia, l’aigua corria en direcció al mar convertint els carrers en autèntics rius de fang. Això era un problema de salut pública, però també oferia una imatge molt negativa als visitants, que s’esperaven trobar una ciutat més desenvolupada i elegant. Les publicacions satíriques de l’època, com ‘L’Esquella de la Torratxa’, en feien broma i, a causa dels acudits, Barcelona va començar a ser coneguda com la ciutat del fang, i els seus habitants, com els de can fanga.
La construcció de l’Eixample
A finals del segle XIX, Barcelona necessitava créixer i superar el límit de les muralles. Després d’anys d’intents, l’Ajuntament va obtenir permís del Govern central per eixamplar la ciutat i millorar, així, les condicions de vida dels ciutadans. El 1859, Barcelona va convocar un concurs per dur a terme la reforma urbanística. El projecte vencedor va ser el de Rovira i Trias, inspirat en les ciutats de París i Viena, però després d’un debat entre l’Ajuntament i el ministeri, es va decidir apostar pel projecte de Cerdà, superior urbanísticament.
Edificis singulars i un déu grec
Amb la construcció de l’Eixample, es va urbanitzar el gran espai que anava fins a la vila de Gràcia. El primer edifici que es va fer va ser la Carboneria, al carrer d’Urgell, 30. Però els més importants des del punt de vista arquitectònic es va fer al passeig de Gràcia, com ara lLa Pedrera, l’edifici més controvertit de Gaudí. Una curiositat és que molts edificis de l’Eixample tenen escultures del déu grec Hermes perquè la burgesia barcelonina el va adoptar com a protector dels comerciants.
L’obertura de la via Laietana
Una altra reforma urbanística clau lligada a la construcció de l’Eixample va ser l’obertura de la via Laietana. La idea de construir una avinguda que comuniqués l’Eixample amb el port ja era al projecte inicial de Cerdà, però no es va materialitzar fins a principis del s. XX amb el pla de reforma interior d’Àngel Baixeras. Es tractava d’unir la nova zona de residència de la burgesia barcelonina amb el lloc on tenien els negocis i, de passada, descongestionar una zona plena de carrerons de difícil control per part de les autoritats quan hi havia aldarulls i manifestacions.
Però malgrat la immensa obra urbanística i arquitectònica que va suposar la construcció de la nova Barcelona, el somni de Cerdà va quedar incomplet. El seu pla urbanístic contenia una idea revolucionària que mai no es va portar totalment a la pràctica: un Eixample pensat únicament per als veïns.
El metro per cosir la ciutat vella i la nova
La primera línia de metro de Barcelona data del 30 de desembre del 1924 i va ser l’embrió de la Línia 3 actual, la verda. La va construir la companyia el Gran Metropolitano de Barcelona, rebia el nom de línia Gran Metro i tenia quatre estacions. El recorregut feia gairebé tres quilòmetres i el trajecte passava per la plaça de Catalunya, el carrer d’Aragó, l’avinguda Diagonal i la plaça de Lesseps.
Abans del metro, i des del 1906, ja hi havia un autobús que cobria el trajecte entre la plaça de Catalunya i la vila de Gràcia, concretament fins a la plaça de Trilla.
“La Barcelona futura”, el nou Eixample frustrat
L’any 1934, les esperances higienistes i de millora de la salut dipositades l’Eixample, així com l’accés a l’habitatge per esponjar la Ciutat Vella, no s’havien acomplert. Per aquest motiu, un grup d’arquitectes proper al GATCPAC va crear un projecte anomenat “La Barcelona futura”, en el qual s’exposava un pla de modernització de la ciutat, i que es va conèixer com el pla Macià pel suport que hi va donar el president. La guerra, però, va frustrar aquell nou Eixample, un projecte revolucionari.
