L’1 d’octubre del 1792 va néixer el ‘Diario de Barcelona’, editat en castellà i que seguia el camí dels primers diaris moderns europeus. Va ser el primer diari matinal d’aquest format a l’estat espanyol i és un dels més longeus del continent, amb més de dos segles d’història. El va fundar Pere Pau Husson de Lapezaran, un napolità a qui Carles IV va concedir el permís per editar el diari i la utilització de l’escut de la ciutat.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”422212,422213″ img_size=”full” onclick=””]
Informació meteorològica i religiosa
En les primeres edicions el diari tractava qüestions relacionades amb la religió com el santoral o la informació meteorològica de dos dies abans. En aquells primers anys de vida de la publicació ja s’hi feien subscripcions, que el 1795 valien 12 pessetes a canvi de mig any.
L’esplendor d”El Brusi’
Durant la Guerra del Francès, entre el 1808 i el 1814, en van aparèixer els primers exemplars en català i francès per després tornar al castellà. Durant el segle XIX va viure el seu període d’esplendor amb la direcció de la família Brusi i, sobretot, coincidint amb la direcció de Joan Mañé i Flaquer. El diari va arribar a ser conegut popularment com ‘El Brusi’ i va ser gestionat per la mateixa família fins al 1923. Les temàtiques del diari es van ampliar, i fins i tot es feien articles partidaris de la demolició de les muralles, la modernització del port o a favor de l’Eixample de Cerdà.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”422347,422345,422344,422346″ img_size=”full” onclick=””]
El ‘Diario de Barcelona’ sota el franquisme
Amb l’esclat de la Guerra Civil el diari va ser confiscat per Estat Català, el partit de Francesc Macià. Al cap d’un any va deixar de publicar-se fins al 1940, quan va tornar ja dominat pel franquisme i controlat per la censura. Després d’aquella època, el diari ja no va aconseguir mai la popularitat anterior.
Les dificultats després de la Transició
Durant la Transició el diari va fer un gir progressista i va viure diverses etapes complicades en què es van produir diversos canvis en la propietat i força dificultats econòmiques. A principis dels 80 va ser autogestionat per un grup de treballadors i el 1984 va deixar de publicar-se de nou. Per tal de reflotar aquesta capçalera històrica, el govern de l’alcalde Pasqual Maragall va comprar tot el diari, del qual l’Ajuntament ja tenia una participació, i en va cedir la gestió al Grup Zeta i l’ONCE, que van tornar a publicar-lo en català. El projecte no va acabar de funcionar i va tornar a canviar de mans i es va arribar a rebatejar com a ‘Nou Diari’. Tot plegat, fins que el 28 de gener del 1994 es va fer la darrera edició impresa del ‘Diari de Barcelona’.
[vc_column][/vc_column][vc_gallery type=”flexslider_slide” interval=”0″ images=”422383,422388,422389,422387,422382″ img_size=”full” onclick=””]
L’era digital i el futur del ‘Diari de Barcelona’
Posteriorment el diari va començar a publicar una versió digital i el 2009 es va integrar a betevé. En aquell moment la gestió de la capçalera va tornar a mans de l’Ajuntament i la marca del ‘Diari de Barcelona’ es va deixar d’utilitzar. Tot i això, el ‘Diari de Barcelona’ viurà una nova vida a partir de la primavera del 2020, quan serà recuperat pels estudiants i professors de la UPF. D’altra banda, l’any 2017, amb motiu del 225è aniversari del naixement del diari, l’Arxiu Històric de la Ciutat en va fer una exposició commemorativa.
