En Joan Miró va començar aquesta pintura el 1921 al Mas Miró, a Mont-Roig. En un punt concret del camp que, si hi aneu, veureu que a terra hi ha marcat el lloc on va posar el cavallet per pintar-lo. El quadre el va començar davant del mas, rodejat dels animals, les plantes i els arbres que apareixen a la tela però la pintura la va acabar el 1922 a París. I quan era a París, al seu estudi, intentant acabar l’obra notava que li faltava alguna cosa, que era massa lluny de la seva terra. I va escriure a la masia demanant que li enviessin en un sobre a París fulles del camp de Mont-Roig.
Miró no es va posar a pintar la façana de “la seva masia”, com havia fet en altres quadres d’altres cases veïnes. Aquí ens vol mostrar tota la vida que hi ha al voltant de la masia i, sobretot, ell va situar el cavallet davant d’un gran arbre, un eucaliptus, que és el centre absolut del quadre.
L’amor de Miró per la vida al camp
L’arquitecte i especialista en història de l’art Miquel del Pozo Puig explica a ‘Plaça Tísner’ que aquesta pintura és un paisatge emocional que el mateix Miró va dir que era el resultat de la seva vida al camp. Branques que mostren la llibertat de les formes sinuoses i ondulants que apareixeran a les seves pintures al cap d’uns anys. Podríem dir que l’art posterior de Miró, el que el va fer mundialment famós, hi és latent en aquest quadre i els colors de l’obra futura també hi són.
Una obra extraordinària, una de les pintures més importants del segle XX i un dels tresors absoluts de l’art català. Aquesta pintura és una festa per als ulls, un quadre on aturar-se a mirar i deixar-se portar per tots els detalls fascinants que Miró va posar en aquesta tela. És una pintura per gaudir de la totalitat de la imatge, de l’acurada composició, que en realitat és un paisatge (des de les herbes i eines del camp del primer pla fins a les muntanyes del fons); però també per acostar-s’hi, gairebé amb lupa, per mirar de molt a prop cadascuna de les pedres, dels animals, cada branca de l’arbre i quan ho fem, hi trobarem alguna sorpresa.
L’arbre de ‘La masia’ de Miró
Miró deia que per ell, un arbre era un ésser viu que tenia una vida secreta i que ell, en pintar-lo, volia desentranyar el seu misteri. De fet en aquest arbre pintat hi podem trobar anunciat molt de l’art posterior de Miró.
Si mirem de prop com pinta les últimes branques: una pinzellada groga (d’un sol traç) per la part on hi toca la llum i una pinzellada negra al costat per la part en ombra de la branca. Entre les dues pinzellades que no es toquen s’hi pot veure el blau del cel. I pujant per la branca, unes pinzellades vermelles, pures com la sang, el camí de la vida cap a les fulles.
I al final, l’esclat de les fulles, pintades una a una, perfilant la forma de la fulla d’eucaliptus, perquè ningú que vegi aquest arbre pugui dubtar de quina espècie és. Un arbre que es desplega cap al cel, com els arbres que apareixen en algunes imatges medievals, un arbre que segur que simbolitza més d’allò que som capaços de captar.
Els animals de ‘La masia’ de Miró
Per Miquel del Pozo al quadre de ‘La masia’ hi ha tot l’amor de Miró pel camp, per la terra de Mont-Roig. Només hi falten el cant dels ocells, el soroll dels grills i les rodes de carro amb les pedres. I el balanceig de l’arbre amb el vent.
Miró ens el presenta frontalment. Ha emmarcat amb vermell el rectangle del davant, com si fos el marc d’un quadre. D’aquesta gran gàbia per animals n’ha tret la reixa de la cara del davant perquè puguem veure la riquesa del món interior. Hi ha molts ocells, coloms i gallines pujats a diferents elements, com despertant un desig de volar.
I també hi ha, molt visible en aquest galliner, una escala, situada al centre, contra la paret clara. Una escala que també anuncia moltes coses de la pintura posterior de Miró.
Davant del galliner hi ha tros de camp mirat molt a prop: el cargolet, la sargantana de formes gaudinianes i les pedres pintades una a una i, sobretot, les herbes i petites flors (branca a branca, fulla a fulla). Miró parlava de “la música de les petites herbes i les petites flors”. Deia que hem de saber apreciar la forma d’una petita pedra i no només admirar la gran muntanya. Aquesta part del quadre és una lliçó d’amor cap a la terra, de la petita branca caiguda fins al camp treballat pel pagès amb la terra llaurada.
La regadora i la galleda
La regadora i la galleda que hi ha al costat són importants, i el diari segur que també, són al centre del quadre, en primer pla. El diari, Miró l’ha pintat plegat i no podem saber quin és, només podem llegir l’inici del títol: L’INTR. Hi ha historiadors que diuen que és ‘L’intrasigeant’ —un diari francès que Miró llegia a París— però també és cert que a l’època hi havia un setmanari a Tarragona que es deia ‘L’intransigent’, així que no ho sabrem mai. Ara bé, la regadora i la galleda, si les mirem bé potser hi podem veure alguna cosa més que simples utensilis del camp. Hi ha qui hi veu aquí una clara tensió sexual entre un element masculí —la regadora amb el braç erecte que acaba amb un cercle carmesí— i un element femení —la galleda abocada que amb l’obertura negra acull.
André Masson (un pintor surrealista)que compartia el taller amb Miró a París va explicar els últims moments del quadre. Tothom creia que ja estava acabada, però Miró els deia “que no, no estava acabada”. Finalment un dia, Miró el crida des de l’habitació del costat: “Ja està, veniu a veure’l”. I quan van a mirar-lo veuen el que faltava: les petjades negres sobre el camí clar. La última cosa que va afegir. El mateix Masson en fa una lectura fantàstica d’aquestes petjades: diu que és el mateix pintor que se’n va caminant amb el pas tranquil sobre el camí clar… cap al pròxim quadre.
L’enigma de ‘La masia’ de Miró
Miró també ens hi va posar un enigma. Al costat del camí, entre l’arbre que puja la cel i la sínia que dona aigua, Miró va pintar una de les figures més sorprenents i enigmàtiques de la història de l’art. Un nen o una nena (no ho podem saber), un ninot o una joguina del nen de la casa que ha quedat a terra. Una figura que reclama la nostra mirada.
És una figura frontal, pintada només amb dos colors, amb la radicalitat del yin i yang. És l’única figura no realista de tot el quadre. Una figura oberta cap a nosaltres, amb les cames i els braços desplegats, com un antic ídol d’una cultura arcaica. Hi ha qui hi ha vist una semblança d’aquesta figura amb un dibuix d’un fals sarcòfag egipci que es va trobar al s. XIX a Tarragona. Miró potser es va inspirar en aquella figura, però quin sentit l’hi volia donar, per què la va incloure al quadre de ‘La masia’?
Per Miquel del Pozo la simbologia del naixement està present a tot el quadre. En Miró va recordar en més d’una ocasió que va trigar nou mesos a pintar l’obra, nou mesos, el temps de gestació d’una vida. I també deia que va patir els dolors d’un part, constantment dibuixant i redibuixant els elements del quadre fins a crear aquesta imatge única, que significa un punt d’inflexió en l’obra de Miró.
