L’incendi del Liceu del 31 de gener del 1994, ara fa 30 anys, es va iniciar en unes tasques de soldadura. Els operaris, que treballaven dalt l’escenari, no es van adonar que unes guspires queien a l’enorme soterrani de fusta, on es guardaven els decorats. Segons la reconstrucció de l’incident que van fer els Bombers de Barcelona, el foc va passar desapercebut fins a una hora i mitja més tard, quan el fum va començar a fer-se perceptible. Les flames, però, ja s’havien estès pels canals de ventilació fins al sostre i aviat es van propagar al teló. Quan hi van arribar els Bombers el Liceu s’havia convertit en una pira gegant. Ja no hi havia res a fer.
Si hi havia una cosa clara en la reconstrucció era que allò no podia tornar a passar en el nou teatre. Per això, es va equipar amb 800 detectors de fum, 110 boques d’incendi i 1.250 ruixadors. A més, es va fer que fos autònom de la xarxa d’aigua. Com? Amb un enorme dipòsit de 500 metres cúbics d’aigua, 100.000 litres, que s’amaga sota l’edifici. Mitjançant unes bombes, en cas que s’iniciï un foc, envia aigua als ruixadors.
Sectorització i teló d’acer
A més, amb la reconstrucció es va sectoritzar encara més el Gran Teatre del Liceu. Si es detecta un incendi, les moltes portes ignífugues de què disposa es tanquen automàticament. La més espectacular, el teló d’acer de l’escenari. “El teló separa la sala de l’escenari i, a més, està equipat amb uns ruixadors que fan que tingui 120 minuts de resistència al foc”, ha explicat a betevé Isaac Martín, responsable d’Infraestructures i Manteniment del Gran Teatre del Liceu.
Tot i que s’han reduït moltíssim, els riscos sempre existeixen. El que és important és que estiguin controlats i que, en cap cas, pugui passar per una negligència”
“Tot i que s’han reduït moltíssim, els riscos sempre existeixen”, assegura Martín. “El que és important és que tinguem controlats aquests riscos i que, en cap cas, pugui passar per una negligència”, subratlla.
Hi ha propagandes de finals del segle XIX en què es diu que hi entraven 3.500 persones. No sé com hi cabien”
Menys aforament i més rutes d’evacuació
A banda d’estar molt més protegit, l’edifici també es va adaptar a la normativa vigent. Per començar, es va haver de reduir el nombre d’espectadors. “Hi ha propagandes de finals del segle XIX en què es diu que hi entraven 3.500 persones. No sé com hi cabien”, recorda Lluís Dilmé, un dels arquitectes responsables de la reconstrucció. “Quan ens va arribar a nosaltres ja no n’hi entraven tantes però encara vam haver de reduir en unes 200 persones l’aforament per esponjar l’espai i encabir-hi els passos necessaris d’evacuació”, concreta.
