L’incendi del Liceu, el 31 de gener de 1994, va fer que el projecte de reforma que hi havia en procés es convertís, d’un dia per l’altre, en un projecte de reconstrucció, restauració i ampliació. Els arquitectes Ignasi de Solà-Morales, Lluís Dilmé i Xavier Fabré tenien clar que calia un escenari modern, més gran i adaptat a les noves grans produccions. Però hi havia un dubte, gens menor: si s’optava per fer una sala d’estil modern o recrear l’anterior, d’estil italià.
“Aquesta sala [la principal] existia malgrat el foc, era una sala molt estimada i molt recordada, i tècnicament reproduir-la no era un problema”, explica Dilmé des de la sala principal del Liceu. “Vam creure que si tornàvem a fer una sala a la italiana el que havíem de fer era reconstruir-la perquè estava present en la memòria de la gent”. Com tota decisió, tenia pros i contres. “Evidentment, amb la sala moderna, que arribava a unes 1.500 persones, totes hi podien veure i sentir bé. En una sala italiana com aquesta hi ha persones que tenen menys visió però, de fet, les que tenen bona visió i bona acústica són més de les que obteníem amb la sala moderna”, argumenta.
Manolo Laguillo, el fotògraf de la reconstrucció
La reconstrucció, que va durar més de cinc anys, va implicar tot tipus de professionals, també un fotògraf. Va ser Manolo Laguillo, especialitzat en fotografia d’arquitectura, qui va rebre l’encàrrec de documentar aquesta obra colossal. Va fotografiar, fil per randa, totes les etapes de l’obra. La construcció de l’enorme caixa escènica; els artesans que van recrear els decorats de guix de la sala; la col·locació dels mecanismes amagats als òculs i les noves pintures de Perejaume, entre d’altres.
“Un moment molt emocionant va ser quan van treure la bastida del pati de butaques”, recorda Laguillo. “Vaig coincidir amb l’equip especialitzat que la va desmuntar en dues hores i allò que fins llavors era invisible va a passar a ser visible”, diu. Laguillo descriu com “un privilegi” haver pogut immortalitzar el renaixement del Liceu amb unes fotos que, creu, “amb el temps aniran guanyant valor” perquè mostren un moment únic de la història del teatre.
